
COTIELLA . “NON GOGOA, HAN ZANGOA”
Aquesta no es una crònica a l’us, en el sentit d’explicar el vol del principi al final, vol per un altra part casi calcat al que vam fer amb el Joel (que de totes maneres es irrepetible pel fet d’anar junts) i amb la intenció d’anar una mica mes lluny que el Godo, que feia quinze dies mos havia pres la primera plaça del Open de distancia de la Val d’Echo; sino mes aviat el relat d’una experiència quasi mística per mi: el Cotiella!!.
“Los desiertos, territorios vacíos, carentes de vegetación y con cielos abiertos en el horizonte, pueden llegar a generar verdadera fascinación. Y aunque nunca podamos pensar que en la cordillera no los hay, todo cambia cuando se descubren las alturas del macizo de Cotiella, en el Pirineo central, a caballo entre las comarcas de Ribagorza y Sobrarbe. Rozando la cota de los tres mil metros, domina un conjunto de cumbres, altiplanos, y estrechos barrancos propios de una geografía austera y escarpada, donde el paso del tiempo no ha transcurrido en balde gracias a la erosión. En la alta montaña, por encima de los bosques, se extiende un verdadero desierto geológico, un desolado paisaje de dominancia mineral, abierto y desnudo casi por completo. Allí arriba todo parece ser piedra caliza, lo que da lugar a un escenario gris y descarnado cuando la nieve se funde. Cotiella es así, esta hecho de piedra, de tacto rugoso y áspero Todo se comprende por medio de la roca.”(“El mundo de los Pirineos” numero de setembre-octubre del 2008)
Aquesta descripció es la millor que es pot fer amb paraules per explicar lo que te espera quan arribes allí dalt, però primer posem-nos en situació:
De la primera part del vol nomes diré que a l’ arribar al sostre damunt de Echo ja vai tindre una corbata,(sort que la Trango no gira ni que nomes li quedo un estabilo aubert) i que després fins a Biescas me rondava pel cap lo pensament que me podria matar en qualsevol moment, menos mal que la turbulència no deixava que la meua neurona tingues temps de cavil•lar gaire.
A partir d’alli condicions mes homogènies, o sigo tèrmiques salvatges de fins a +10 i descendències iguals de salvatges, amb 15/20 km de oest i amb un cel pràcticament blau, amb els cúmuls mes al nord, sobre l’eix axial del Pirineus.
Així vai arriba a Ordesa pel mateix lloc que en el nostre vol anterior,pero aquesta vegada “las Fajas de Pelay” les vai admirar de molt mes aprop, tant que casi aterro alli dalt, a dos mil i pico metros, i la patejada hagués estat èpica, al menos al mateix nivell del Roldan quan va aurir la Brecha que porta lo seu nom, amb un sol tall de la seua espasa.
. Però allí no tocava, tèrmica damunt d’Añisclo fins a 3000 m, i llavons com sempre en el vol, calia decidir: Sierra de la Tucas( on havíem passat amb lo Joel) o be directe cap a punta Llerga,que tenia un cumulet pintat damunt, però s’havia de pasar pel sotavent del Castiello Mayor damunt de la garganta de Escuain i ademes estava massa lluny, per tant va ser la primera.
Una mala opció porta a una pitjor situació: accelerant amb el vent de cara pel mig d’un barranc sotaventat i amb 300 m sobre el terra, no es precisament la millor, per trobar-te en un vol de distancia!!!! Estava fotut, no per la seguretat, comparat al principi per allí baix casi semblava restitució, sinó per que a l’altura a la que arribava a una enorme vessant era ridícula, estava a la altura de un poble que quedava mes al sud (Saravillo) i a 200 m del llit del riu Zinqueta.
Sorprenentment (era una cara nord-oest) hi havia una petita comba de la vessant que tenia el fluix vent enfrontat, i així rascant,vai anar pujant, penosament al principi damunt d’un un bosc cada vegada mes vertical d’enormes pins, pel que pasava un camí,amb un cotxe ; mos van creuar de tan aprop, que si no arriba a ser dels pins li hagues vist hasta lo pensament.
De repent, el verticalissim bosc, va donar pas a una encara mes vertical paret de roca, que s’anava estretint i en la qual cada vegada pujava mes ràpid, quan aquesta va acabar, ja girant tèrmica amb uns voltors, l’espectacle que se me va aparèixer, em va deixa sense esme….era el Cotiella!!! Be de fet no tenia el pic sota meu, perquè el macis es enorme, jo havia remontat per damunt de la Punta Calba (2377 m) el nom ja es en si mateix, tota una premonició catxadoril: a que es devien referir? No ho diran per natros, no Jordi? O potser es que es l’altra punta calva?
De totes maneres era brutal, una mica mes enllà, en direcció sur-est, el Mobison Gran(2605m) i el Mobison Chicot(2543m), per culmina amb el Cotiella (2915 m)un desert de terra i roca, en meitat del Pirineu. Quan vai arriba als 3000, la temptació d’anar al cor del macis era molt forta, semblava com si fossin els cants de sirena del Ulises, però a mi no me va calgue lligam a la cadira, com els mariners als mastils, perquè el dia que salti de la cadira en vol per una chati, voldrà dir que la neurona ja m’haurà abandonat definitivament.

Mentrestant s’estava formant un “jolie cumul”sobre la Peña de las Once(2555m) que te al costat la de las Diez i la del Mediodia (lo rellotge tradicional dels concos de Plan) però per arribar-hi tenia que fotrem al mig del circ que envolta la Basa de la Mora, uns dels ibons mes espectaculars de tota la cordillera, diuen a la vall de Chistau, que si es puja la nit de Sant Juan, es pot veure a la princesa mora en tota la seua esplendor, ballant sobre el llac, vestida amb culebres de colors,or, joies i diamants.

Jo no estava per la feina de perseguir la donzella en aquell moment, però el paisatge em va impressionar de tal manera, que vai fer un esforç suprem i vai treure la càmera per primera i ultima vegada en tot el vol ( no tenia collons de deixar els frens)per fer 5 o 6 fotos del meu careto amb el Cotiella al fons, i de pas menja una poma que havia posat al cockpit, gracies això em vai recuperar una mica, perquè començava a debilitar-me, portava 5 h (eren casi les 7 de la tarde)de vol duríssim i havent menjat nomes unes torrades a les 8 del mati.
Finalment vai travessar tots el pics de la cara nord, direcció a la serra de Chia, i la resta del vol ja va ser una formalitat, Piedras Blancas(desde molt avall), Castanesa, Villaller i al arribar damunt de la vall de Boi quan ja encarava el Corronco que te porte a la Vall Fosca i a Sort, les piles del Competino van dir prou, i en conseqüència jo també; normalment en aquestos vols les ultimes hores son de disfrutar de condicions mes humanes, pero aquest dia va ser salvatge fins a les ultimes tèrmiques a les vuit , sense descans.

Vai aterrar a Llesp (135 km) i desde allí vai parla amb lo Miquel que encara estava volant a damunt de Durro, no li va calgué fer la recollida, me va parar un bon home que l’únic vici que tenia era baixar les curves de la carretera del costat del pantà d’Escales,en plena nit, a 130/150Km/h, se veu que ja que no m’havia matat volant, teníem que tornar a temptar la sort.
“Non gogoa, han zangoa” (On van els teus pensaments van els teus pasos) proverbi basc, eslògan de la ultima campanya de Ternua, també bascos, que destil•la a la perfecció l’esperit tan catxadoril del cros, normalment tothom te el límit de distancia en el seua pròpia ment, mes que no pas en les pròpies capacitats.

Antoni Cabiscol





